UNITAT 1

 

1. L'ESTUDI DE L'INTERIOR DE LA TERRA

 

 

Per estudiar les diferents capes de la geosfera s'han desenvolupat dos mètodes:

 

 

MÈTODES DIRECTES

1. Els mètodes directes recauen en l'anàlisi dels materials obtinguts mitjançant perforacions, mines, volcans i pous. Es basen en observacions directes de les capes més superficials de la Terra.

La perforació més profunda que s'ha fet mai és de 13 km

aproximadamenta Kola, Rússia, que és poca distancia

 comparada amb els 6371 km fins al centre de la Terra.

 

 

 

Aquest tipus de mètode no es considera tant efectiu per aquesta raó; encara que aporta molta información, no es pot utilizar per estudiar les capes més profundes.

 

 

 

 

 MÈTODES INDIRECTES

Es basen en l'estudi i l'anàlisi de les propietats geofísiques de la Terra, i arriben fins a les capes més profundes.

 

  1.Anàlisi dels meteorits.Es creu que els asteroides són fragments de planetes amb una composició química similar a la de la Terra. Es poden clasificar en:



• Meteorits de ferro. Formats per un 80% a un 90% de ferro i la resta de níquel i corresponen amb el nostre nucli.
• Meteorits rocosos amb ferro. Formats per silicats i masses metàl·liques de ferro i níquel i reflecteixen el mantell inferior.
• Meteorits rocosos. Formats per silicats de sodi, potassi i calci i corresponen amb l'escorça terrestre.

 

  2. Anàlisi de la gravetat terrestre. La intensitat de la gravetat no és igual a tota la superficie de la Terra, perquè depèn de la massa de les roques.

 

 

  3. Anàlisi de la densitat terrestre. La densitat augmenta amb la profunditat de les capes i varia amb la massa de la geosfera. La densitat de l'escorça continental (granit) és de 2,7 g/cm3 i la de l'escorça oceánica (basalt) és de 3 g/cm3.

 

 

  4. Anàlisi de la calor interna. Se suposa que la temperatura del nucli és de 4600 ºC, però malgrat això es troba en estat sòlid degut a la gran pressió que suporta. El gadient geotèrmic la temperatura de l'escorça augmenta uns 3ºC cada 100 m, i aquest increment indica que la calor no nomès prové del nucli, sinó també de les reaccions químiques que es produeixen al mantell.

 

 

  5. Anàlisi de les ones sísmiques. És el que més informació aporta sobre la composició i l'estructura de la geosfera. Es basa en l'estudi de la propagació d'ones sísmiques que s'originen al focus d'un terratrèmol (hipocentre).

• Les ones primàries o ones P. Són les més ràpides i poden travessar tant sòlids com líquids.
• Les ones secundàries o ones S. Són les més lentes i no poden trvessar els líquids.

 

 

 

 

Per resumir, un esquema:

 2. COL·LISIÓ DE PLAQUES

 

Hi ha dos tipus de plaques tectòniques:

• Plaques oceàniques: formades exclusivament per litosfera oceánica.
• Plaques mixtes: formades per sectors de litosfera oceánica i continental.

Les zones de col·lisió entre plaques acostumen a presentar freqüents terratrèmols, erupcions volcàniques i la formació de cadenes de muntanyes. Aquests són els tipus de col·lisió que es poden produir:

 

 

 

 

 

 

Aquest video explica els tipues de col·lisió i el que produeixen de manera fàcil i resumida:

https://youtu.be/wpQV-Q-dGAQ?list=PL5c_YuPH_AIQTMpps0D2TgdQ3j17GgRB9

 

 

 

 

 

3. ESTRUCTURA INTERNA DE LA GEOSFERA

 

 

 

Gràcies a l'estudi de les capes internes de la geosfera (mitjançant les proves indirectes) s'han establit dos models de l'estructura interna de la Terra:

 

-Model geoquímic (estàtic): basat en la composició química de les capes.

 

 Són tres capes:

1. ESCORÇA: La capa més superficial i la més prima, comparada amb les altres. El seu gruix oscil·la entre els 7 km (fons marí) i 70 km (relleus muntanyosos). Constituïda per silicats de Al, Na, K, Ca, etc.
2. MANTELL: La capa intermedia, situada entre l'escorça i el nucli. Arriba fins als 2900 km. Està format per silicats de Fe i Mg, i es divideix en mantell superior (escorça-660km) i mantell inferior (660-2900km).
3. NUCLI: La capa interna, compost de ferro i níquel (NIFE). Es divideix en nucli extern (entre els 2900 i els 5100 km, constituït per un 80% de ferro, un 4% de níquel i la resta de diversos elements) i nucli intern (entre els 5100 km i el centre de la Terra, als 6371km, constituït majorment per ferro).

 

 

 

-Model físic (mecànic): basat en el comportament (sòlid o líquid) de les capes.

 

Es distingeixen tres capes:

1. LITOSFERA: Té un gruix mitjà de 100 km. És la carpa superficial fina. És sòlida, molt rígida i està fracturada en plaques tectòniques.
2. MESOSFERA: Es situa entre la litosfera i l'endosfera, arribant als 2900 km de profunditat. Es comporta amb certa fluidesa.
3. ENDOSFERA: Dividida en nucli extern (arriba fins als 5150 km de profunditat, és parcialment fosa i té un comportament plàstic) i nucli intern (el centre sòlid de la Terra).

 

 

Imatge que explica els dos models:

 

 

 

 

 

 

 

 4.  LA DERIVA DELS CONTINENTS

La deriva continental és una teoría de Alfred Wegener del 1925. Planteja que abans nomès existía un continent, Pangea, envoltat d'un únic oceà, el Panthalassa.

 

 

Desprès es va fragmentar en continents més petits que van derivar-se fins la seva posició actual.

 

 

Per defensar aquesta teoría, utilitza les següents proves:

 

 

1. Proves geogràfiques: Els contorns dels continents coincideixen els uns amb els altres.
2. Proves geològiques: Les estructures geològiques com serralades i valls fluvials coincideixen si continents ara separats si s'acoblen.
3. Proves paleoclimàtiques: Es basen en zones que van tenir climes iguals o similars en èpoques pasades.
4. Proves paleontològiques: Hi han resten dels mateixos fòssils en continents quees troben allunyats a l'actualitat.



 Malgrat l'existència d'aquestes proves, Wegener no va saber explicar la fragmentació de Pangea ni quina força va fer que els continents es derivesin, per tant aquesta hipòtesi va ser rebutjada.

 

Aquest vídeo parla de les proves i la teoría de Wegener i el relaciona amb la teoría de tectónica de plaques, que va sorgir anys desprès: VIDEO